Dimarts 5

20:00h  |  Antic Mercat de Torrent

Després que Ferran el Catòlic aconseguira apoderar-se del Regne de Nàpols, el monarca francés va procurar atraure al Duc de Calàbria que va intentar fugir de València on vivia en condició de semillibertat. Va ser descobert i reclòs en el castell de Xàtiva en 1512. El Duc va eixir de la reclusió onze anys després (1523) gràcies als favors de Carles V, que també va apadrinar les seues noces amb Germana de Foix, virreina de València, vídua de Ferran el Catòlic i del Marquès de Brandenburg.

El Duc de Calàbria va mantenir al llarg de tota la seua vida uns estrets contactes amb la cort dels d’Este manifestats sobretot en les actituds culturals de Fernando a València. Segons el testimoniatge de Lluis del Milà en El Cortesà, el Duc de Calàbria, “príncep italià cultivatissim, tenia musics del seu pais a sou” entre ells alguns napolitans. De la seua cort musical ens queda una recopilació de villancets, cançons a diverses veus, algunes d’elles de caràcter religiós, unes altres en llengua romanç i de temàtiques pastorils o amoroses.

També la villanesca en dialecte napolità és una queixa d’un amant decebut dirigit a personatges femenins tipificats. A mitjan segle XVI aquesta forma de cançó, sorgida després del col·lapse de la cort aragonesa del quattrocento després de la presa del poder espanyol de l’antic regne de Nàpols en 1536, va perdre la seua connotació política convertint-se en una cançó vinculada als cercles aristocràtics i plena d’ocults significats implícits en el seu llenguatge. L’anunci de l’arribada de l’emperador Carlos i la seua cort va encoratjar les activitats de la noblesa napolitana per a reviure els esdeveniments culturals de l’època dels aragonesos, asfixiats per l’agitació de les primeres tres dècades sota el domini espanyol.

A partir dels anys seixanta els impressors venecians van redescobrir la vilanella napolitana com un producte de mercat publicant tant les noves creacions com les antigues. Scotto o Gardano es van fer ressò d’aquestes cançons dialectals i d’altres incloses en el Cançoner del Duc de Calàbria, publicades moltes d’elles entorn de 1560. Altres eren difoses mitjançant els manuscrits, pot ser que la majoria, com aquella de Timoneda conservada en la Biblioteca Nacional de Madrid. La plasticitat de moltes d’aquestes obres van propiciar la seua difusió més enllà de les seues pròpies fronteres, amb un llenguatge arcaic i gens escolàstic van arribar a les mans d’altres músics que les versionaren, uns com a arranjadors a quatre veus a l’estil polifònic culte, com Orlando di Lasso i uns altres, com Diego Pisador,  adaptant-les a la vihuela i amb un caràcter més popular.

CAPELLA DE MINISTRERS

Elia Casanova, soprano
Pino de Vittorio, tenor / chitarra battente & nacchere
Carles Magraner, viola da gamba
Robert Cases, guitarra, vihuela & tiorba